La discapacitat psíquica ha de poder ser compatible amb la utilització dels mitjans informàtics

Gairebé totes les pàgines i blocs que he consultat per realitzar aquesta activitat coincideixen en afirmar que els discapacitats psíquics són el col·lectiu que de moment conten amb menys possibilitats en el món de la utilització dels mitjans informàtics, encara que són ja bastants els programes que els estan ajudant a entrar en ell.
El maquinari utilitzat per a treballar amb alumnes que presenten aquest tipus de discapacitat està molt relacionat amb: adaptacions del teclat, commutadores i interruptors, control ambiental, digitalitzador de veu, interfase de commutadors, lector òptic de targetes, teclat de conceptes, sintetitzador de veu, pantalla tàctil i reconeixement de veu.
Soale: (Sistema Orientat a l'Aprenentatge de la Lectura - Escriptura) molt útil per als nens amb Síndrome de Down. S'utilitza per a aprendre a llegir i a escriure i com eina bàsica s'utilitza un PC. També pot ser molt útil per a nens sense aquesta minusvalidesa psíquica. El programa es pot descarregar i és gratuït.
Boardmaker és un programa que conté més de 3000 Símbols de Comunicació (PCS) en forma de dissenys gràfics en bitmap. La seva utilització ens ajuda a construir taulers de comunicació ràpidament, trobar i enganxar els símbols fàcilment al tauler, també, escollir la grandària i espaiat que es vulgui, imprimir i guardar el seu tauler en un disc per a usar més tard, imprimir taulers en blanc i negre o color, guardar, nomenar, trobar, enganxar i canviar la grandària d'imatges creades per nosaltres o copiat per mitjà d'un escàner, crear matèries educatives, instruccions amb imatges, llibres o pòsters. Les característiques d'aquest programa són: Cada símbol està traduït en deu idiomes i es pot trobar i imprimir en qualsevol idioma. Es poden copiar els símbols: sense text dalt, amb un idioma dalt, o amb dos idiomes dalt. Es poden afegir altres idiomes. Cada símbol està en blanc i negre o color. Hi ha una finestra de disseny, té marcs pre-fets per a crear taulers de comunicació, etc.
Aquí a Catalunya, davant la mancança de programes educatius per a nens amb paràlisi cerebral, l'Escola L'Arboç de Mataró per a nens amb discapacitats i la Politècnica de Mataró van ajuntar forces per dissenyar i desenvolupar un programa informàtic educatiu per a aquest centre. El resultat ha estat "Mosqueta 3", un programa realitzat per Toni Ferrer i dirigit especialment a nens amb discapacitats perquè puguin realitzar exercicis d'associació, causa-efecte, memòria, iniciació de la lectura, ampliació de vocabulari, etc.
Els continguts han estat elaborats per l'Escola l'Arboç en funció de les seves necessitats però són també aptes per a estimular nens de fins a 4 anys. El programa s'ha realitzat amb les eines Director8 i Flasch4 i estarà disponible en versió per a PC. "Mosqueta 3" és un nou producte de la col·lecció genèricament denominada "Mosqueta" i com novetat introdueix programes d'iniciació a la lectura i escriptura. 3 jocs amb imatge, moviment i so "Mosqueta 3" aprofita les possibilitats multimèdia i combina imatges, sons i moviments per a fer un joc atractiu. Es divideix en tres blocs:
- alfabet: treballa l'alfabet català de manera divertida. L'usuari acciona una lletra i aquesta es comença a escriure, s'escolta el seu nom i el d'una paraula de referència, i finalment hi ha un moviment.
- memory: és el joc de fer parelles de cartes i serveix per a estimular la memòria visual. - galeria: imatges animades amb música i moviment, pensades perquè els nens facin moviments visuals per a seguir l'acció. L'animació i les cançons estan especialment dissenyades per a mantenir constant l'atenció del nen.
Interacció i accessibilitat total, ja que "Mosqueta 3" s'adapta totalment a les discapacitats de cada nen ja que poden utilitzar el teclat o el ratolí els quals tenen mobilitat, o la tècnica de la indagació els quals no la tenen. Aquesta última consisteix que quan apareix en la pantalla una zona de selecció, l'usuari pot triar com vol fent un moviment amb la part del cos que pot moure i en la qual disposa d'un commutador (cap, braços, etc.).
Encara que la discapacitat psíquica sigui la discapacitat més desafavorida pel que fa a eines i programes que permeten l’accés a les noves tecnologies, poc a poc es va prenent consciència de les necessitats de desenvolupar materials que afavoreixen un integració favorable per aquest col·lectiu. Institucions públiques i privades estan posant en marxa molts de projectes per elaborar softwares i hardwares informàtics adaptats a les necessitats dels discapacitats. Deixar a persones fora l’accés a les tecnologies podria crear diferències més notables entre discapacitats i la resta de la societat.

Quan la discapacitat visual ja no és una trava per moure's pel món virtual

Suposo que els que tenim la capacitat i la sort de poder veure-hi no arribarem mai a comprendre el que sent un discapacitat visual i directament un cec. Sobreviure en aquest món físic sense l’ajuda de la vista és una feina difícil d’afrontar. Però bé, també sabem que són molts els esforços que s’han portat a terme en els últims anys per facilitar d’alguna manera la vida dels discapacitats visuals. L’escriptura i lectura de braille i els mecanismes per poder escriure en aquest codi, han estat avenços que han potenciat una millor integració d’aquests tipus de discapacitats. També associacions i escoles com La ONCE, han permès que moltes d'aquestes persones tinguin una qualitat de vida pròxima o igual als vidents.
Ara, a més, les nostres vides han caigut de ple dins un nou món, el món virtual, o com millor es coneix, Internet. Aquest nou món ha canviat les nostres vides i per tant la nostra realitat. Doncs, per un discapacitat visual, es torna a postrar davant ell una nova dificultat, la de poder accedir a aquest nou món amb les mínimes barreres possibles. Gràcies a l'arribada de les noves tecnologies s’ha aconseguit que aquestes persones desenvolupin treballs amb ordinadors com ho faria qualsevol. Alguns dels programes que es poden utilitzar per a ajudar a les persones amb discapacitat visual són: Lectura de llibres per a invidents, Soft: Zoomtext, JhText, Home Page Reader 3.0, Home Page Reader 3.0, Open Book: Ruby Edition 4.0, JAWS per a Windows 3.7.
Com a maquinària: adaptacions al teclat, teclat de conceptes; teclat, línia i impressora Braille; i sintetitzador de veu. La Universitat d'Alacant oferix un ampli ventall de pàgines, la majoria en anglès, en la qual s'oferixen tot tipus de dispositius per a invidents (DeCtalk, BraillePad, ErgoBraille, Spirit), programari, lectors i amplificadors de pantalla (Magnum, Provision32), etc. ZoomText Xtra 7.1. Es tracta d'un programa magnificador de pantalla compatible amb el sistema operatiu Windows XP. Està dissenyat per a persones amb baixa visió, ja que engrandeix la grandària dels programes en Windows i simultàniament reprodueix en veu sintetitzada els textos per la targeta de so del PC. Home Page Reader 3.0: És un navegador d’Internet que aprofita la capacitat de parla de Via Voice Outloud (Text to Speech) de IBM per a poder sintetitzar la veu juntament amb Windows Explorer Home Page Reader permet a les persones cegues o amb debilitat visual utilitzar Internet sense dificultat. Per les seves característiques converteix la informació que apareix en el monitor en text audible, facilitant la lectura de pantalles completes, paràgrafs, oracions, paraules i lletres. Open Book: Ruby Edition 4.0: Permet l'accés parlat a Internet per a persones cegues i amb debilitat visual. JAWS per a Windows 3.7: lector de pantalla per a un complet control del sistema i les aplicacions de la computadora especialment dissenyat per a persones cegues i amb debilitat visual. “ConPalabras” és un plug-in que permet que les pàgines web parlin. Permet sintetitzar missatges continguts en la pàgina HTML o fitxers VoiceXML remots. En aquesta pàgina es pot trobar el programa, descarregar-lo i veure les possibilitats de treball amb ell. Hi ha alguns programes en el mercat que permeten a les persones cegues o amb debilitat visual utilitzar l'ordinador sense cap tipus de problemes, com el lector de pantalla per a sistema operatiu Windows 95 en la seva versió HAL 95, que transforma la informació que apareix en el monitor en text audible. Per a això és necessari que es complementi amb un sintetitzador de veu, necessari per a facilitar la lectura de pantalles completes. Aquest programa reconeix tants idiomes com el seu sintetitzador de veu contingui. Així mateix, hi ha abundant programari per a facilitar a les persones amb baixa visió l'accés als ordinadors i ajudar-los en el seu treball amb tals equips. Especialment els magnificadores de pantalla i els sintetitzadors de veu, dels quals es pot trobar abundant informació en Funcaragol: Magnificadores de pantalla i aplicacions relacionades: Producte Microsoft Magnify, Producte BigShot, Producte Dragnifier, Producte Fatbits, Producte High Visibility Mouse Pointers, Producte Lunar, Producte Lunar Lite, Producte Lunar Plus, Producte MAGic, Producte MAGic for DOS, Producte Microangelo, Producte ONZE-Mega, Producte Provision32, Producte Super, Magnify, Producte Supernova, Producte Virtual Magnifying Glass, Producte Zoomer, Producte Zoom Plus, Producte ZoomPower , Producte ZoomText for DOS, Producte ZoomText Xtra - Level 1, Producte ZoomText Xtra - Level .2 Sintetitzadors de veu per programació (programari): Producte AT&T Natural Voices, Producte DECtalk, Producte Digalo TTS, Producte Keynote GOLD, Producte Lernout & Hauspie TTS3000, Producte Loquendo, Producte Microsoft Text-to-Speech, Producte Orpheus, Producte SoftVoice, Producte TruVoice, Producte ViaVoice Outloud.
La veritat és que no m’esperava mai que poguéssim trobar tantes eines i programes que contribuïssin a que les persones amb discapacitats visuals puguin accedir amb tota facilitat a les noves tecnologies i en especial al món virtual d’Internet. Llegir pàgines d’Internet, entrar en xats, navegar amb tota seguretat, imprimir informació mitjançant impressores braille. Tot un nou món de possibilitats que fan que la discapacitat en converteixi en un simple obstacle amb intenció de ser superat.

LA CLASSE

Com definiries la intervenció docent del professor de llengua?

En el visionat de la pel·lícula “La classe” podem observar com l’educador o professor adopta una relació comunicativa jeràrquica, on aquest estableix un rol de guia reconegut pels alumnes. Impacte el fet de que els educands es dirigeixin als professor dient-li senyor professor, quedant prohibida tota possibilitat de tutejar a aquest, encara que en alguns moments també veiem com aquesta comunicació entre les dues parts, tendeix a ser d’alguna manera flexible i conciliadora, fins i tot diríem que simètrica. La comunicació es mostra d’una manera totalment bidireccional. Els educands poden rebatre al professor i poden argumentar les seves pròpies opinions, sempre i quant no faltin al respecte ni del professor ni dels seus companys. La intervenció i recriminació dels continguts per part de l’educand és totalment visible en el decurs de la pel·lícula. El educands no comprenen la insistència del professor en ensenyar-los un vocabulari i un llenguatge totalment innecessari en el context en que viuen. El professor sembla que a vegades no sigui conscient de la procedència dels seus alumnes. Utilitza noms i exemples que són aliens a les realitats dels alumnes. Aquests alumnes tenen una manca d’expectatives i per tant acudeixen desmotivats al centre escolar. Aquest fet provoca conductes que dificulten la feina del professor. El professor perd la confiança en molts dels seus alumnes i cau en l’error de tractar-los com a bàrbars sense esperances, ni futur, fet que també perceben els propis afectats. La gran franquesa del professor sorprèn els alumnes, però els seu sentit estricte de la ètica trontolla quan els joves comencen a rebutjar els seus mètodes.

Quin comportament tenen els pares dels alumnes? Influeix aquesta actitud en el seu rendiment escolar?

Els pares que apareixen en la pel·lícula sembla que tinguin un interès per que els seus fills estudiïn i puguin aconseguir una millor qualitat de vida de la que han tingut ells. Es veu com els pares acudeixen a la cita amb el tutor per conèixer de a prop quin és el rendiment escolar dels seus fills. Les entrevistes amb els pares reflexen també el desconeixement que tenen aquests respecte dels seus fills. Diria que molts no s’han encarregat de parlar amb ells, de preguntar-los quines són les seves motivacions o preferències vers la vida, o si tenen algun tipus de problema. Fins i tot diria que molts de pares creuen que l’educació dels fills és competència de l’escola i que és allà on han de rebre una formació que els faci competents.
Diria que gairebé sempre la actitud dels pares és un factor que influeix directament en el rendiment escolar. Però també s’ha de dir que molts pares sense estudis i amb treballs precaris s’impliquen molt menys en els estudis dels fills. Els fills no tenen un referent amb estudis a seguir i dels quals sol·licitar ajuda amb els temes referents als estudis, per això, en part, les seves expectatives i motivacions són gairebé nul·les.

Existeix racisme en la classe dintre de la diversitat existent? Descriu-lo.

En l’aula es perceben comportaments racistes entre els components que la formen. Cultures i actituds s’enfronten dins les quatre parets, com a símil del microcosmos de la societat francesa contemporània. Àrabs, Sudsaharians, Xinesos, i francesos de classe baixa conviuen dia a dia en barris marginals de la capital francesa. La competència per un treball i per la subsistència enfronta aquests col·lectius els quals no els queda més remei que cohabitar junts en un context desfavorable per tots, però en definitiva l’únic que hi ha. La Classe pretén escenificar aquest xoc de cultures mostrant la difícil convivència que es dóna en un país que ha apostat fortament per la interculturalitat de la seva societat com a única eina capaç de garantir l’estabilitat social.
Els nois tots són ciutadans francesos, però alhora no deixen de legitimar una identitat diferent a la dels seus companys. No es senten com un francès més, no, ells són de Malí, del Marroc, d’Algèria, de La Xina, etc. Aquesta distinció en la identitat nacional tan marcada és la que crea algunes situacions de racisme entre els propis companys de classe.

Quins problemes creus que té Suleyman? Consideres que la intervenció educativa és l'adequada? Quina haguessis fet tu?

El Suleyman segurament té problemes de relacionats amb la família. Segurament el seu progenitor no pare gaire per casa i la seva mare no te la capacitat ni l’autoritat suficient per fer entrar en raó al seu fill petit. Sueleyman està enfadat amb el món que li ha tocat viure. La marginalitat que li ha tocat viure a la seva família immigrant en una Francia rica i poderosa, on els blancs dominen la situació i els immigrants africans són considerats com a ciutadans de segona, fa que el Suleyman exterioritzi la seva ràbia a l’escola, amb el professor i fins i tot amb molts dels seus companys.
Suleyman es sent incomprès, no hi troba el seu lloc en aquell microcosmos. A més el domina una lluita interior entre el rebuig de la seva condició d’Africà en un país que no l’estima, i la por a tornar a Àfrica on encara tindria menys oportunitats de futur.
Considero que el sistema de sancions escolars francès és massa estricte. El Suleyman necessita ajuda psicològica per poder controlar la seva ràbia i aprendre a canalitzar els seus problemes personals. Està clar que el seu comportament en el centre escolar ha de tenir algun tipus de sanció. Però una expulsió pot fer que el problema que té s’agreugi, i fins i tot pot provocar l’abandonament dels estudis. Aquesta última possibilitat podria fer que el Suleyman acabés al carrer lluny de l’escola i la família cercant-se la vida mitjançant formes delictives. Per tant tindríem que el remei ha estat pitjor que la cura.
Com he dit abans la meva intervenció hagués passat per apartar a Suleyman del grup momentàniament. Hagués estudiat quina era la seva situació paternofilial i mitjançant el psicòleg o el psicopedagog hagués intentat dissenyar algun programa per ajudar-lo a exterioritzar tots els problemes que tingués l’alumne en aquell moment. Un programa d’educació emocional per aprendre a canalitzar tota la ràbia, i utilitzar tota aquesta força per orientar-la a millorar el seu comportament i el seu nivell acadèmic. Perquè en definitiva crec que el Suleyman és un noi amb un gran potencial i seria una llàstima que aquest potencial l’utilitzes per delinquir per culpa d’una mala gestió de la institució escolar.

Creus què el professor fracassa en la seva tasca? Justifica la resposta

Diria que el professor fracassa en la seva difícil tasca. Però aquí el fracàs del professor simbolitza el fracàs de tot el sistema educatiu i en general el fracàs de tota una societat. El professor intenta confiar amb els seus alumnes, però ràpidament aquesta confiança es torna amb desconfiança. En moments menysprea les capacitats dels seus alumnes i fins i tot no s’acaba de creure que puguin aconseguir res de bo en la vida. No saben escriure, no saben llegir, no es saben comportar, són com a bàrbars pensa amb molts moments els professor. Fins que finalment és així com els arriba a tractar com a bàrbars o “golfes”, com se lis vulgui dir.

Comenta en deu línies la pel·lícula des del punt de vista cinematogràfic.

La pel·lícula està ben dirigida. El director aconsegueix traslladar la història autobiogràfica de François Bégaudeau a la gran pantalla. Utilitza el format de docudrama i utilitza a actors novells i no professionals, pel que aconsegueix un afecte que l’acosta encara més al documental.
La veritat és que la traducció del títol original em sembla horrible. Entre els murs em sembla un títol molt més adient, ja que el film es desenvolupa no només en una classe si no entre els murs d’un institut gris que simbolitza el control absolut, recordant-nos a les presons d’arquitectura panòptica estudiades per Foucault en la seva obra “Vigilar i Castigar”, com per exemple el pla repetit on es divisa el pati de l’escola des de la finestra de la sala de professors.
La pel·lícula és bastant lenta i la gran quantitat de diàlegs que s’hi donen fan que el film resulti una mica pesat i avorrit. Però per altra banda el film aconsegueix reflectir les mancances del sistemes educatius i planteja les necessitats de canvi que han de portar a la construcció d’un nou model d’educació.

El cinema com a tecnologia o eina per prevenir el consum de drogues entre els més joves.

Les drogues s’estan convertint en una verdadera epidèmia en l’estat espanyol. Si la heroïna va matar a milers de joves en la dècada dels 80 i 90, són ara, a començaments d’aquest nou segle, la cocaïna i les drogues de disseny com el speed o el MDMA les que s’emporten la principal atenció dels més joves i dels no tan joves. Les drogues estan a tot arreu. Fins i tot molts de nosaltres amb dues simples trucades de mòbil podem aconseguir cocaïna, hahnis o marihuana. Aquestes són avui considerades com a drogues d’ús social. Al igual que molta gent queda per anar a prendre unes cerveses o unes copes de vi, avui en dia són molts els joves que queden per fumar-se uns porros tranquil·lament o compartir un gram de coca. La cocaïna és una droga que és consumida per a tot tipus de classes socials i que s’ha popularitzat molt els últims anys. Polítics, famosos, ex-futbolistes, empresaris, pares de família i molts i molts joves en són consumidors. Diria que l’ús d’aquestes drogues s’ha popularitzat tant, que fins i tot molta gent ha oblidat el risc que implica el seu consum, i envers de ser una causa de marginació social, ha passat ha ser un fenomen que denota èxit social i modernitat. El ritme que marca la societat, la falta d’uns valors clars i la cerca de plaers immediats, tot això acompanyat per una sensació de pessimisme vers els canvis polítics i econòmics en els quals ens veiem submergits, fa que moltes persones busquin vies d’escapatòria a través de les drogues. Per tot això ara argumentat, penso que les típiques campanyes de prevenció sobre drogues no seran mai del tot eficaces.
Les drogues prohibides, pel fet de ser-ho, tenen un component d’atracció per part dels més joves. El fet d’estar infringint la llei pot causar la sensació d’aventura, de perill, de reveldia per part d’aquests.
Quan ets un adolescent et costa molt prestar atenció i interioritzar el discurs d’un adult sobre prevenció de drogues. Tant si són els pares, com els professors, no et parlen de les drogues d’una manera propera. Sempre alarmise’n el discurs i atabalen en tot un seguit de conseqüències catastròfiques si un cau en el consum de drogues. “Si fumeu un porro, aquest us portarà a la heroïna”. També hi ha el típic discurs cientifista. Que si el cervell allibera endorfines i aquestes endorfines provoquen un síndrome d’abstinència, el qual ens fa caure en un consum descontrolat, que només és pot curar amb tractament clínic,etc. Rotllos i més rotllos que un aguanta, però que en sortir del centre escolar o del nucli familiar deixa de recordar. Aquests discursos no remouen la consciència, no et fan participar d’experiències, no et projecten de cop en el problema. Per tant la idea de tractar tots aquests temes a través del cinema m’ha semblat una idea excel·lent.
La proposta de Irudi Bizak d’incorporar el cinema com element educatiu i motivador és molt encertada. El cinema té la capacitat de commoure’t i fer-te viure experiències a través de les interpretacions dels actors. El cinema ens transporta a situacions que tenen una replica real. El tema de les drogues ha estat molt ben retractat a través del cinema. Ja està clar que no totes les pel·lícules ens ofereixen continguts a partir dels quals poder treballar el tema de la salut, la prevenció de drogues o treballar valors, però seleccionant adequadament els films de ben segur que hi ha obres del cinema que en són ben vàlides. Recordo una pel·lícula sobre drogues que em va deixar ben parat quan la vaig veure. Tindria uns 17 anys quan vaig veure “Diario de un rebelde”, interpretada per Leonardo Di Caprio. No és que la veies a cap escola o xerrada, no, la vaig veure a casa meva i vaig quedar completament commocionat. El film és realment bo, i tot el tema de les drogues i com condiciona la vida d’uns joves que prometien impacte bastant. Després va venir “Trainspotting”, obra mestre del cinema britànic, la qual tracta d'un grup d'heroïnòmans que no tenen aspiracions en el seu pas per la vida. Té unes imatges molt crues i extravagants que impacten al espectador. El film va ser acusat de fomentar l’ús de les drogues entre els més joves, però per mi les imatges amb xeringues i les situacions dels personatges amb va causar una reacció contraria. Recordo també, la pel·lícula Blow amb el Jonhy Deep i la Penélope Cruz, on es veu com un jove de poble comença venent marihuana i acaba fent tractes milionaris amb el cartel de Medellín, per després perdre-ho tot. També em va impactar bastant. Crec que treballar el tema de les drogues amb films com aquests, creant activitats prèvies i posteriors al visionat de la pel·lícula pot ser una metodologia molt interessant i positiva. Crear debats on els alumnes o joves puguin expressar el que han sentit i quina opinió tenen del que han vist, i fins i tot les possibles conclusions a les que han arribat mitjançant el visionat pot ser una manera de tractar el problema molt interessant. Que el visionat de les pel·lícules treballades es faci en una sala de cinema i no a través d’un televisor és també una opció molt encertada. El fet d’estar en una sala de cinema i sortir del centre escolar fa que la manera d’afrontar l’activitat per part dels joves sigui més dinàmica i enriquidora. És també molt adequat el fet de que en aquesta contemplació del cinema com a element didàctic hi participin també els pares. Treballar el tema de les drogues o altres temes educatius a través del cinema potser una eina molt bona pels pares, a més d’un element que permeti establir un diàleg propici per compartir pares i fills.

És veritat, quan el text fa menció, i també en algunes ocasions el professor també ha fet menció, de la falta de tractament en el currículum escolar de temes audiovisuals i de recursos cinematogràfics. Els currículums contemplen continguts sobre la poesia i els seus recursos mètrics i estètics, però en canvi no profunditza sobre recursos i continguts aportats pels mitjans audiovisuals, que en definitiva tenen molta més acceptació i seguiment per la gran majoria dels nostres joves. Fins i tot m’atreviria a dir que tant el cinema com la televisió tenen un poder educatiu tant o més gran que l’escola i la família. Per això els professionals de l’educació no podem obviar la força d’aquestes mitjans, els quals són capaços de canviar hàbits i conductes.

Cine fòrum "El passatger negre"

L’activitat de visionat de la pel·lícula o curtmetratge de “El pasajero negro” la plantejaria en un curs de 4rt d’ESO, en l’assignatura d’ètica, amb la intenció de treballar el tema de la interculturalitat o convivència entre cultures, els prejudicis, el racisme, la identitat i valors com el respecte i la tolerància.

Després del visionat del film, proposaria una pluja d'idees sobre els temes que tracta la pel·lícula. Amb aquestes idees, crear un petit debat en el que el professor/a farà de mediador i amb el resultat del debat, aquest elaborarà una proposta educativa de cara a un futur.

El professor passarà un qüestionari sobre els aspectes més importants de la pel·lícula, amb preguntes obertes i tancades.

Cada alumne haurà d’explicar una situació viscuda semblant a l’escena que es desenvolupa a l’interior del tramvia .

Extreure els valors que s'observen en la pel·lícula, especialment els quals es relacionen amb la convivència i els quals parteixen del coneixement d'un mateix per a arribar a l'enteniment i al respecte als altres. Després fer un petit redactat explicant amb quin dels personatges de l’acció visionada s’han sentit més identificats.

Per finalitzar l’activitat, és dividirà la classe en dos grups: un d'ells estarà a favor de la convivència intercultural i l'altre en contra. Ambdós grups exposaran les seves idees i debatran. El professor mentres tant anirà extraient les conclusions i les anirà anotant a la pissarra.

El professor proposarà com a deures per a casa, buscar a través d’Internet una notícia, un blog i un vídeo relacionat amb els temes que s’han plantejat a partir del visionat d’aquest film.

La tecnologia com a nou concepte educatiu.

Mentre llegia aquest text del J. Antonio Marina em ressonava al cap una frase que va pronunciar el professor en una de les últimes classes que hem tingut a tecnologia educativa. La frase era: L’educació no ha de veure la tecnologia com una finalitat, si no com un mitjà que ens ajudi a construir coneixement. Diria que aquesta és una de les principals preocupacions que exposa el professor Marina en el seu article de divulgació. Hem de reconèixer que estem en una societat en la qual tant la informació provinent dels diversos mitjans de comunicació, com la architecnificació que sofreix el nostre temps, citant les paraules del professor Marina, hi tenen una gran repercussió. Clar, que saber navegar per Internet, o teclejar de manera banal un teclat no significa ser intel•ligents, no té res a veure amb la nostra capacitat de comprensió. Però el que si s’ha de reconèixer és que cada vegada més els mitjans de comunicació, els ordinadors i com no, la gran xarxa, han condicionat la manera que tenim de concebre el món, i en conseqüència la realitat que cada un de nosaltres vivim i percebem. Per això no crec que els que es dediquen a la educació pensin que qualsevol que maneja un ordinador o navega per Internet ja ho té tot fet. Clar que no. Però, si com hem dit abans, la nostra societat està ja de ple immersa en aquesta nova situació dominada per la tecnologia, el que hem de fer és adaptar-nos-hi i treure’n el màxim profit.
La immediatesa domina ara les principals necessitats de comunicació. La telefonia mòbil, el correu electrònic, les xarxes socials que ha propiciat Internet, el comerç on-line i tots els nous aparells de reproducció digital han canviat de manera estrepitosa el concepte de comunicació. Per això penso que l’educació no pot obviar aquesta nova conjuntura davant la qual ens trobem. El fet que la societat i en conseqüència la vida es desenvolupi acompanyada de la tecnologia no té perquè fer que l’educació s’oblidi de seguir fomentant uns valors que ens ajudin a ser persones sensates, equilibrades, justes, respectuoses i tolerants. Al contrari, fins i tot crec que ajudant-nos de la tecnologia podem fer que molts de temes de caire profundament educatiu es puguin veure potenciats gràcies a l’ajut d’aquestes tecnologies.
De la il•lustració cap aquí una de les principals preocupacions de molts de pensadors ha estat el fet que la humanitat cada vegada més ha anat avançant científica i tecnològicament, però pel contrari aquest fet no ha estat seguit per l’avenç de la moral humana. Aquesta premissa és certa, però tal vegada hagi arribat l’hora de construir un món on l’avenç tecnològic i l’avenç axiològic vagin agafats de la mà. Tal vegada el meu punt de vista sigui massa optimista, però penso que el discurs una mica pessimista i nostàlgic alhora del professor Marina pequi un poc de alarmista o previngut. El professor Marina tem que ens oblidem dels valors ètics per culpa de l’enlluernament i de la individualització que està generant aquesta revolució tecnològica en la nostra societat. Però baix el meu punt de vista, la ètica s’ha d’adaptar a aquestes noves situacions i sobretot ha de ser capaç de poder-ne adaptar el discurs. Tanmateix la realitat ara se’ns presenta com a incerta, imprevisible i caòtica. Per això hem obrir les portes a una educació com a canvi permanent, com a procés continuat de innovació, tal com demanda una societat tecnològica assentada en els mateixos processos de canvi i que sol•licita que l’escola tingui la mateixa capacitat de formar per el canvi. És cert, com ens diu el professor Marina al final del seu discurs que on hem entrat realment és en la societat de l’aprenentatge. La informació habita en el món virtual (platònicament, el món de les idees), per això nosaltres ens haurem de reciclar constantment, i constantment haurem d’aprendre per fer de tota aquella informació un coneixement que ens ajudi a viure millor en el món real.