Les drogues s’estan convertint en una verdadera epidèmia en l’estat espanyol. Si la heroïna va matar a milers de joves en la dècada dels 80 i 90, són ara, a començaments d’aquest nou segle, la cocaïna i les drogues de disseny com el speed o el MDMA les que s’emporten la principal atenció dels més joves i dels no tan joves. Les drogues estan a tot arreu. Fins i tot molts de nosaltres amb dues simples trucades de mòbil podem aconseguir cocaïna, hahnis o marihuana. Aquestes són avui considerades com a drogues d’ús social. Al igual que molta gent queda per anar a prendre unes cerveses o unes copes de vi, avui en dia són molts els joves que queden per fumar-se uns porros tranquil·lament o compartir un gram de coca. La cocaïna és una droga que és consumida per a tot tipus de classes socials i que s’ha popularitzat molt els últims anys. Polítics, famosos, ex-futbolistes, empresaris, pares de família i molts i molts joves en són consumidors. Diria que l’ús d’aquestes drogues s’ha popularitzat tant, que fins i tot molta gent ha oblidat el risc que implica el seu consum, i envers de ser una causa de marginació social, ha passat ha ser un fenomen que denota èxit social i modernitat. El ritme que marca la societat, la falta d’uns valors clars i la cerca de plaers immediats, tot això acompanyat per una sensació de pessimisme vers els canvis polítics i econòmics en els quals ens veiem submergits, fa que moltes persones busquin vies d’escapatòria a través de les drogues. Per tot això ara argumentat, penso que les típiques campanyes de prevenció sobre drogues no seran mai del tot eficaces.
Les drogues prohibides, pel fet de ser-ho, tenen un component d’atracció per part dels més joves. El fet d’estar infringint la llei pot causar la sensació d’aventura, de perill, de reveldia per part d’aquests.
Quan ets un adolescent et costa molt prestar atenció i interioritzar el discurs d’un adult sobre prevenció de drogues. Tant si són els pares, com els professors, no et parlen de les drogues d’una manera propera. Sempre alarmise’n el discurs i atabalen en tot un seguit de conseqüències catastròfiques si un cau en el consum de drogues. “Si fumeu un porro, aquest us portarà a la heroïna”. També hi ha el típic discurs cientifista. Que si el cervell allibera endorfines i aquestes endorfines provoquen un síndrome d’abstinència, el qual ens fa caure en un consum descontrolat, que només és pot curar amb tractament clínic,etc. Rotllos i més rotllos que un aguanta, però que en sortir del centre escolar o del nucli familiar deixa de recordar. Aquests discursos no remouen la consciència, no et fan participar d’experiències, no et projecten de cop en el problema. Per tant la idea de tractar tots aquests temes a través del cinema m’ha semblat una idea excel·lent.
La proposta de Irudi Bizak d’incorporar el cinema com element educatiu i motivador és molt encertada. El cinema té la capacitat de commoure’t i fer-te viure experiències a través de les interpretacions dels actors. El cinema ens transporta a situacions que tenen una replica real. El tema de les drogues ha estat molt ben retractat a través del cinema. Ja està clar que no totes les pel·lícules ens ofereixen continguts a partir dels quals poder treballar el tema de la salut, la prevenció de drogues o treballar valors, però seleccionant adequadament els films de ben segur que hi ha obres del cinema que en són ben vàlides. Recordo una pel·lícula sobre drogues que em va deixar ben parat quan la vaig veure. Tindria uns 17 anys quan vaig veure “Diario de un rebelde”, interpretada per Leonardo Di Caprio. No és que la veies a cap escola o xerrada, no, la vaig veure a casa meva i vaig quedar completament commocionat. El film és realment bo, i tot el tema de les drogues i com condiciona la vida d’uns joves que prometien impacte bastant. Després va venir “Trainspotting”, obra mestre del cinema britànic, la qual tracta d'un grup d'heroïnòmans que no tenen aspiracions en el seu pas per la vida. Té unes imatges molt crues i extravagants que impacten al espectador. El film va ser acusat de fomentar l’ús de les drogues entre els més joves, però per mi les imatges amb xeringues i les situacions dels personatges amb va causar una reacció contraria. Recordo també, la pel·lícula Blow amb el Jonhy Deep i la Penélope Cruz, on es veu com un jove de poble comença venent marihuana i acaba fent tractes milionaris amb el cartel de Medellín, per després perdre-ho tot. També em va impactar bastant. Crec que treballar el tema de les drogues amb films com aquests, creant activitats prèvies i posteriors al visionat de la pel·lícula pot ser una metodologia molt interessant i positiva. Crear debats on els alumnes o joves puguin expressar el que han sentit i quina opinió tenen del que han vist, i fins i tot les possibles conclusions a les que han arribat mitjançant el visionat pot ser una manera de tractar el problema molt interessant. Que el visionat de les pel·lícules treballades es faci en una sala de cinema i no a través d’un televisor és també una opció molt encertada. El fet d’estar en una sala de cinema i sortir del centre escolar fa que la manera d’afrontar l’activitat per part dels joves sigui més dinàmica i enriquidora. És també molt adequat el fet de que en aquesta contemplació del cinema com a element didàctic hi participin també els pares. Treballar el tema de les drogues o altres temes educatius a través del cinema potser una eina molt bona pels pares, a més d’un element que permeti establir un diàleg propici per compartir pares i fills.
Les drogues prohibides, pel fet de ser-ho, tenen un component d’atracció per part dels més joves. El fet d’estar infringint la llei pot causar la sensació d’aventura, de perill, de reveldia per part d’aquests.
Quan ets un adolescent et costa molt prestar atenció i interioritzar el discurs d’un adult sobre prevenció de drogues. Tant si són els pares, com els professors, no et parlen de les drogues d’una manera propera. Sempre alarmise’n el discurs i atabalen en tot un seguit de conseqüències catastròfiques si un cau en el consum de drogues. “Si fumeu un porro, aquest us portarà a la heroïna”. També hi ha el típic discurs cientifista. Que si el cervell allibera endorfines i aquestes endorfines provoquen un síndrome d’abstinència, el qual ens fa caure en un consum descontrolat, que només és pot curar amb tractament clínic,etc. Rotllos i més rotllos que un aguanta, però que en sortir del centre escolar o del nucli familiar deixa de recordar. Aquests discursos no remouen la consciència, no et fan participar d’experiències, no et projecten de cop en el problema. Per tant la idea de tractar tots aquests temes a través del cinema m’ha semblat una idea excel·lent.
La proposta de Irudi Bizak d’incorporar el cinema com element educatiu i motivador és molt encertada. El cinema té la capacitat de commoure’t i fer-te viure experiències a través de les interpretacions dels actors. El cinema ens transporta a situacions que tenen una replica real. El tema de les drogues ha estat molt ben retractat a través del cinema. Ja està clar que no totes les pel·lícules ens ofereixen continguts a partir dels quals poder treballar el tema de la salut, la prevenció de drogues o treballar valors, però seleccionant adequadament els films de ben segur que hi ha obres del cinema que en són ben vàlides. Recordo una pel·lícula sobre drogues que em va deixar ben parat quan la vaig veure. Tindria uns 17 anys quan vaig veure “Diario de un rebelde”, interpretada per Leonardo Di Caprio. No és que la veies a cap escola o xerrada, no, la vaig veure a casa meva i vaig quedar completament commocionat. El film és realment bo, i tot el tema de les drogues i com condiciona la vida d’uns joves que prometien impacte bastant. Després va venir “Trainspotting”, obra mestre del cinema britànic, la qual tracta d'un grup d'heroïnòmans que no tenen aspiracions en el seu pas per la vida. Té unes imatges molt crues i extravagants que impacten al espectador. El film va ser acusat de fomentar l’ús de les drogues entre els més joves, però per mi les imatges amb xeringues i les situacions dels personatges amb va causar una reacció contraria. Recordo també, la pel·lícula Blow amb el Jonhy Deep i la Penélope Cruz, on es veu com un jove de poble comença venent marihuana i acaba fent tractes milionaris amb el cartel de Medellín, per després perdre-ho tot. També em va impactar bastant. Crec que treballar el tema de les drogues amb films com aquests, creant activitats prèvies i posteriors al visionat de la pel·lícula pot ser una metodologia molt interessant i positiva. Crear debats on els alumnes o joves puguin expressar el que han sentit i quina opinió tenen del que han vist, i fins i tot les possibles conclusions a les que han arribat mitjançant el visionat pot ser una manera de tractar el problema molt interessant. Que el visionat de les pel·lícules treballades es faci en una sala de cinema i no a través d’un televisor és també una opció molt encertada. El fet d’estar en una sala de cinema i sortir del centre escolar fa que la manera d’afrontar l’activitat per part dels joves sigui més dinàmica i enriquidora. És també molt adequat el fet de que en aquesta contemplació del cinema com a element didàctic hi participin també els pares. Treballar el tema de les drogues o altres temes educatius a través del cinema potser una eina molt bona pels pares, a més d’un element que permeti establir un diàleg propici per compartir pares i fills.
És veritat, quan el text fa menció, i també en algunes ocasions el professor també ha fet menció, de la falta de tractament en el currículum escolar de temes audiovisuals i de recursos cinematogràfics. Els currículums contemplen continguts sobre la poesia i els seus recursos mètrics i estètics, però en canvi no profunditza sobre recursos i continguts aportats pels mitjans audiovisuals, que en definitiva tenen molta més acceptació i seguiment per la gran majoria dels nostres joves. Fins i tot m’atreviria a dir que tant el cinema com la televisió tenen un poder educatiu tant o més gran que l’escola i la família. Per això els professionals de l’educació no podem obviar la força d’aquestes mitjans, els quals són capaços de canviar hàbits i conductes.
