La tecnologia com a nou concepte educatiu.

Mentre llegia aquest text del J. Antonio Marina em ressonava al cap una frase que va pronunciar el professor en una de les últimes classes que hem tingut a tecnologia educativa. La frase era: L’educació no ha de veure la tecnologia com una finalitat, si no com un mitjà que ens ajudi a construir coneixement. Diria que aquesta és una de les principals preocupacions que exposa el professor Marina en el seu article de divulgació. Hem de reconèixer que estem en una societat en la qual tant la informació provinent dels diversos mitjans de comunicació, com la architecnificació que sofreix el nostre temps, citant les paraules del professor Marina, hi tenen una gran repercussió. Clar, que saber navegar per Internet, o teclejar de manera banal un teclat no significa ser intel•ligents, no té res a veure amb la nostra capacitat de comprensió. Però el que si s’ha de reconèixer és que cada vegada més els mitjans de comunicació, els ordinadors i com no, la gran xarxa, han condicionat la manera que tenim de concebre el món, i en conseqüència la realitat que cada un de nosaltres vivim i percebem. Per això no crec que els que es dediquen a la educació pensin que qualsevol que maneja un ordinador o navega per Internet ja ho té tot fet. Clar que no. Però, si com hem dit abans, la nostra societat està ja de ple immersa en aquesta nova situació dominada per la tecnologia, el que hem de fer és adaptar-nos-hi i treure’n el màxim profit.
La immediatesa domina ara les principals necessitats de comunicació. La telefonia mòbil, el correu electrònic, les xarxes socials que ha propiciat Internet, el comerç on-line i tots els nous aparells de reproducció digital han canviat de manera estrepitosa el concepte de comunicació. Per això penso que l’educació no pot obviar aquesta nova conjuntura davant la qual ens trobem. El fet que la societat i en conseqüència la vida es desenvolupi acompanyada de la tecnologia no té perquè fer que l’educació s’oblidi de seguir fomentant uns valors que ens ajudin a ser persones sensates, equilibrades, justes, respectuoses i tolerants. Al contrari, fins i tot crec que ajudant-nos de la tecnologia podem fer que molts de temes de caire profundament educatiu es puguin veure potenciats gràcies a l’ajut d’aquestes tecnologies.
De la il•lustració cap aquí una de les principals preocupacions de molts de pensadors ha estat el fet que la humanitat cada vegada més ha anat avançant científica i tecnològicament, però pel contrari aquest fet no ha estat seguit per l’avenç de la moral humana. Aquesta premissa és certa, però tal vegada hagi arribat l’hora de construir un món on l’avenç tecnològic i l’avenç axiològic vagin agafats de la mà. Tal vegada el meu punt de vista sigui massa optimista, però penso que el discurs una mica pessimista i nostàlgic alhora del professor Marina pequi un poc de alarmista o previngut. El professor Marina tem que ens oblidem dels valors ètics per culpa de l’enlluernament i de la individualització que està generant aquesta revolució tecnològica en la nostra societat. Però baix el meu punt de vista, la ètica s’ha d’adaptar a aquestes noves situacions i sobretot ha de ser capaç de poder-ne adaptar el discurs. Tanmateix la realitat ara se’ns presenta com a incerta, imprevisible i caòtica. Per això hem obrir les portes a una educació com a canvi permanent, com a procés continuat de innovació, tal com demanda una societat tecnològica assentada en els mateixos processos de canvi i que sol•licita que l’escola tingui la mateixa capacitat de formar per el canvi. És cert, com ens diu el professor Marina al final del seu discurs que on hem entrat realment és en la societat de l’aprenentatge. La informació habita en el món virtual (platònicament, el món de les idees), per això nosaltres ens haurem de reciclar constantment, i constantment haurem d’aprendre per fer de tota aquella informació un coneixement que ens ajudi a viure millor en el món real.